Ahir tocava manifestació contra els atacs israelians a la Franja de Gaza. I dic "tocava" perque em semblava ineludible el fet de ser-hi. Deu n'hi dó l'èxit de la crida, potser unes 25 o 30.ooo persones. Emotiu, impactant, colpidor... Hi havia families senceres amb els fills ben petits en cotxet o a coll dels seus pares, gent gran i joves, sobretot molts joves. Les pancartes estaven en català, castellà, àrab i potser altres llengües, també en hebreu en vaig veure alguna.
El sentiment de tothom era "Prou, atureu aquesta barbàrie!!!". Cal veure quina resposta tindrà la nostra demanda.

Encara tinc fresc el record d´aquella molt més multitudinaria manifestació de fa uns anys, contra el suport que va donar el govern d´Aznar a l´incursió militar a Iraq. Aquell dia, un dissabte també, vam ser molts milions de persones arreu d´Espanya que ens vam manifestar contra l´atac militar amb tropes espanyoles. De res va servir. El govern, a la seva bola.

I ara em temo que també. I no l´espanyol només, tots els governs que hi podrien fer alguna cosa s´ho miren amb els braços creuats uns quants i no miren, més aviat giren el cap mirant a una altra banda, uns altres. Els palestins estan politicament ben sols. La veu dels ciutadans escandalitzats d´arreu del món que aixequem les nostres veus amb rebuig, no els ajudarà pas massa, em temo.

Em fa fàstic, ja ho vaig dir l´altre dia, aquesta misèria humana. No la de les víctimes, no, els fastigosos son els atacants, miserables assassins que no tenen caritat..... ni memòria.
Em fa fàstic que en aquest món la vida humana no tingui valor si no és envoltada de potencial de riquesa. "No hi ha petroli a Palestina? Ah, dons no val la pena ajudar a aquella gent, no hi guanyariem res." Sospito que aquesta és la reflexió que es fan els governs còmplices del genocidi.

Sento una emoció tendre i colpidora alhora. Ja han passat els Reis i veure als meus fills, a la Marta sobretot, desembolicar trocets d´il-lusió, em fa sentir bé. Ara mateix sento que, de vegades, valorem molt poc el que tenim, ens capfiquem en aconsseguir coses que considerem que ens faran més grans, més importants o més poderosos.
No se m´escapa el fet que, sense diners, aquestes il-lusions empaquetades serien menys. Ja ho sé, però també he escollit invertir el poc capital que tinc en somriures. La Marta es fa gran, aviat caurà de la figuera de l´innocència i jo, conscient d´això, li he permès que fes una carta als Reis absolutament esbogerrada.
Cada cop tinc més clar que, per ser feliç, la primera premisa és disfrutar del que es té, imbuïr-nos de "carpe diem" perquè, tanmateix, la vida dóna moltes voltes...... i no sempre a favor del vent.

La Marta no podia creure´s que els Reis haguessin estat tan generosos; ella s´acomformava amb molt menys, però jo no. I es que, al capdavall, la Reina de casa meva sóc jo....... o no? Doncs això, que he fet de Reina por un dia.

Després d´obrir els regals hem parlat de Gaza, totes dues hem reflexionat i hem plorat. La meva filla, plorant, m´ha preguntat: "mamà, què els hi dono de tot el que tinc?", referint-se als nens palestins. Jo he plorat perquè he hagut de contestar: "res, no els hi podríem fer arribar".

Tanta injusticia em fa fàstic.

Galldefoc

He rebut un regal: un gall de foc.

Bé, no és per mí, és pel Kike, el meu estimat Kike. Ell és el gall de foc, tan presumit, voluptuós, brillant i valent que és difícil escapar al seu embruix. No conec a ningú amb tanta vida ni amb tanta força. En té tanta, que és capaç de fer servir la que necessita per sobreviure i encara n´hi sobra per donar-nos-en a tots els que el coneixem i l´estimem tant.

Kike, un bon amic meu (nostre) ens ha regalat aquest gall que simbolitza tant per mí i per tú. Tu i jo som dos galls de foc que no compartim el mateix corral perque hi hauria guerra de plumes cada dia, les coses com siguin, però que quan estem junts esvalotem el galliner sense contemplacions. Perque sí, perque som dos divos, perque ens ho valem, perque no tenim por i perque es necessita molt més que els avatars de la vida per ensorrar-nos. Les nostres plumes ens converteixen en aus fènix una vegada, i unaltra, i unaltra..........

Si tornem a néixer ens tornarem a trobar, ho sé. T´estimo, ara i per sempre.