Sento una emoció tendre i colpidora alhora. Ja han passat els Reis i veure als meus fills, a la Marta sobretot, desembolicar trocets d´il-lusió, em fa sentir bé. Ara mateix sento que, de vegades, valorem molt poc el que tenim, ens capfiquem en aconsseguir coses que considerem que ens faran més grans, més importants o més poderosos.
No se m´escapa el fet que, sense diners, aquestes il-lusions empaquetades serien menys. Ja ho sé, però també he escollit invertir el poc capital que tinc en somriures. La Marta es fa gran, aviat caurà de la figuera de l´innocència i jo, conscient d´això, li he permès que fes una carta als Reis absolutament esbogerrada.
Cada cop tinc més clar que, per ser feliç, la primera premisa és disfrutar del que es té, imbuïr-nos de "carpe diem" perquè, tanmateix, la vida dóna moltes voltes...... i no sempre a favor del vent.

La Marta no podia creure´s que els Reis haguessin estat tan generosos; ella s´acomformava amb molt menys, però jo no. I es que, al capdavall, la Reina de casa meva sóc jo....... o no? Doncs això, que he fet de Reina por un dia.

Després d´obrir els regals hem parlat de Gaza, totes dues hem reflexionat i hem plorat. La meva filla, plorant, m´ha preguntat: "mamà, què els hi dono de tot el que tinc?", referint-se als nens palestins. Jo he plorat perquè he hagut de contestar: "res, no els hi podríem fer arribar".

Tanta injusticia em fa fàstic.