EL TALENT

Hi ha una hipocresia palesa en moltes persones que defensen que no és pas necessari que als individus amb més capacitats o talents se´ls proporcioni ajudes especials. Aquestes mateixes persones hipòcrites sentiran un profund descontent i ràbia quan, en incorporar-se al món laboral, detectin en els seus superiors menys vàlua intel.lectual que ells. Així mateix, hi ha persones que consideren que l´intel.ligència no és un do innat sinó que tots naixem amb unes mateixes capacitats, que augmenten proporcionalment a la formació rebuda; es a dir, a igual nivell de formació, igual nivell d´intel.ligència. Jo no hi estic en absolut d´acord. Es més, ni tan sols crec que hi puguin haver dos persones amb idèntiques capacitats. El que està dotat per les matemàtiques, potser no ho està per la lingüistica, el que té dots artístiques pot ser un negat per l´esport, o qui molt bé parla, potser no se sap expresar quan escriu........Així aniriem trobant mil i una diferències entre les persones. I no sols això, dins de les diferències de qualitat, també n´hi ha de quantitat, o sigui, potser dues persones tenen un bon talent per els idiomes, per exemple, però en grau ben diferent.
Però en aquesta societat nostra, les diferències intel.lectuals no son massa tingudes en compte. No es tracta de separar al nen talentós dels que no ho son, com per evitar una "contaminació", ni rendir-li culte com si fos una entitat divina... ben al contrari, es tracta de fer-lo sentir un nen normal; tan normal , que se li doni l´oportunitat d´aprendre i treballar aquells coneixements per els que està capacitat i que ell ansia conèixer, tan normal, que s´inclogui dins els plans d´estudis la detecció, orientació i posterior formació dels nens amb capacitats elevades. tan normal, que no faci falta ser ric per garantir als fills la màxima preparació, dins de les seves capacitats i dins de les seves apetències intel.lectuals.
Val a dir que arreu del món hi ha sensibilització respecte al tema, tant a favor com en contra. Els països escandinaus han proporcionat exemples extraordinaris de cultures que, deliberadament, eludeixen l´atenció especial cap als adolescents amb talent i superdotats. Encara que estan económica i educativament avançats, han adoptat una politica que refusa donar especial atenció a aquests nens. Un dels portaveus més influents d´aquest punt de vista va ser Husén (1974), que observà un dilema fonamental entre meritocràcia i democràcia. Estava convençut que "l´igualtat redentora" només pot efectuar-se al treure importància a la recompensa, l´status i l´autoritat relacionats amb la competència superior. No obstant, altres països, amb un interés similar per l´igualtat de drets i oportunitats, han interpretat que l´igualtat significa proporcionar a cada nen aquelles oportunitats per a les que unicament ells estan qualificats.
Però jo no vull acabar aquest comentari sense fer esment d´una qualitat que jo considero básica, que és inherent a la personalitat humana: la força de voluntat. Sovint som allò que ens deixem ser, no allò que volem ser. Menyspreuar la capacitat de lluitar, de sortir-se´n, de ser capaços d´arribar tan lluny com ens vulguin dur els somnis, es menyspreuar la condició humana.

LA FAMILIA

Des de sempre, l´ésser humà s´ha agrupat amb altres éssers humans i d´aquesta unió han sorgit uns vincles. La naturalesa d´aquests vincles pot ser ben diferent; hi pot haver un interés comercial o d´intercamvi, de mútua dependència, de relacions socials, d´aprenentatge....... en fi, es faria inacabable la llista de motius pels quals una persona es relaciona amb una altra, però hi ha arreu del món i des de sempre una manera de vincular-se que inclou lligams de sang, de cooperació, de mútua dependència, d´aprenentatge, de solidaritat, d´interesos económics.... potser, fins i tot, amb una mica de gosadia, podríem dir que els inclou quasi tots: la familia.
Parlar aqui i ara de familia no té res a veure de cóm parlariem de la familia en una altra banda de món (i això també vol dir en els móns que hi ha al nostre voltant), o de cóm ho fariem si ens referissim a una altra época. Cada comunitat, cada temps, té la seva propia manera de organitzar-se en estructures que anomenem familia. Malgrat puguin tenir punts en comú, totes tenen les seves particularitats que les fa diferents a les altres. Es més, si tenim en compte que cada persona es un món, arribarem a la conclusió que cada familia es un univers. No obstant, hi ha un tipus de familia que, si bé ha existit sempre, en la actualitat, i en la nostra cultura està cada vegada més present: la familia monoparental.
Per definició, una familia monoparental es aquella que compta tan sols amb la presència d´un dels dos progenitors. Es molt més habitual que sigui la mare que el pare. La familia monoparental sol ser, malauradament, fruit d´un dolor previ. O bé la mare és soltera (entenent com a soltera que no viu en parella), o bé es tracta d´una dona vidua amb fills o potser hi ha hagut un divorci..... en qualsevol cas, el cap de familia es la dona perque no hi ha la presència del pare. I aquesta situació no sempre es fàcil de dur.
No sempre compta amb l´ajut ni consideració de la societat (i això inclou l´Administració pública) i a l´esforç de trobar-se sola tivant del carro hi ha d´afegir els obstacles que se li presenten per la condició de dona en una societat masclista. Es per això que considero, seguint el model capitalista, que estem devant d´un tipus cada vegada més extens de dona: la guanyadora de pa.
També cal veure que la concepció de familia està camviant. Ja no sorpren a ningú que les parelles homosexuals reclamin el dret a fundar una familia, que les parelles de fet lluitin pel seu reconeixement, que mica en mica es vagi substituint el model de "papà, mamà, nen i nena" com a paradigma de familia (tan present encara, fins i tot en els llibres escolars) i tot això potser ens durà, tant de bó!, a una concepció de familia on el sexe dels seus membres i el rol que duen a terme, el nombre d´aquests membres, el fet que resideixin o no en el mateix domicili i el seu estat civil, no siguin condició sine quan non per a ser considerats una familia. Potser el que és veritablement important és que, per damunt de tot, la familia sigui un conjunt de persones que s´estimen.

per tants motius........

REFLEXIONS SOBRE LES NTR

Es un dret de tota persona aspirar a reproduïr-se. De fet, sort n´hi ha dels que ho fan, perquè si no la especie humana no tindria cap futur. Actualment, en la nostra societat primen moltes altres coses abans que tenir un fill. Els uns opten per estabilitzar la parella, altres per consolidar la feina, hi ha qui vol "disfrutar" de la vida abans de lligar-se per sempre amb un fill, o simplement, també hi ha qui considera que tenir un fill no entra dins dels seus plantejaments. Òbviament, qualsevol d´aquestes raons son respectables i potser, fins i tot, plausibles, sobretot perquè estan basades en la llibertat d´elecció.
Anem, però, a analitzar el que passa quan el desig de tenir o no tenir un fill no depèn de la llibertat d´elecció sinó d´uns fets imponderables que fan difícil l´opció d´escollir. En el cas de que el fill no sigui desitjat (no entrarem en disquisicions de en quins casos això es mes o menys acceptable), l´Administració i la Sanitat (pública o privada) donarà un cop de mà a la persona, la majoria dels casos es tracta d´una dona, que no vol tenir fills. Aquesta ajuda va des de la popularització dels sistemes anticonceptius a la possibilitat de poder avortar, encara que en aquest cas la sanitat pública només assumeix uns supòsits que ja son coneguts.
Però tot canvia quan el problema es a l'inrevés: la persona o la parella vol tenir un fill i no pot aconsseguir-ho per medis naturals. Es llavors quan es pot recórrer a diferents opcions; per una banda l´adopció i per altra les que anomenen Noves Tècniques de Reproducció (NTR), això es: la fecundació in vitro (FIV) i l´inseminació artificial (IA).
Sobre el tema de les NTR hi ha molt a dir. D´entrada son sistemes cars i excloents, o sigui, que ni tothom pot accedir-hi, ni es ràpid, ni econòmic ni tan sols efectiu al 100%. Si es veritat que a l´Estat li convé tant que tinguem nens, per què no ens ho posa més fàcil? El que està clar es que SI es facil.lita no tenir fills, però de cap manera el tenir-los. Això per no parlar de les facil.litats que es donen a altres països (econòmiques i socials) a les famílies amb nadons: pensions a la mare, baixa maternal molt més llarga, escoles bressol gratuïtes, etc...
En qualsevol cas no hauríem de tenir recança pel que fa a la reproducció assistida, doncs moltes parelles veuen satisfet, així, el seu natural desig de ser pares. Probablement la nova tecnologia farà que, a no tan llarg termini, es manipuli de tal manera la genètica que podrem parlar, sense dubtes, d´eugenèsia però, mentrestant, il·lustraré el meu comentari amb aquesta anècdota:

Diu que, arrel de l´aparició de les noves tecnologies reproductives (l´anècdota es refereix a l´inseminació artificial amb donant anònim de semen), Bernard Show va ésser interpel.lat per una noia bellissima, però una mica bleda, que li va dir:

- Oh! ara que es poden combinar les qualitats hereditàries del donant i la dona, s´imagina que vosté i jo tinguessim un fill amb el meu físic i la seva intel·ligència? Seria fantàstic!
I Bernard Show li va contestar:

- Si, però s´imagina que aquest fill heretés la meva cara i la seva intel·ligència?