Ahir tocava manifestació contra els atacs israelians a la Franja de Gaza. I dic "tocava" perque em semblava ineludible el fet de ser-hi. Deu n'hi dó l'èxit de la crida, potser unes 25 o 30.ooo persones. Emotiu, impactant, colpidor... Hi havia families senceres amb els fills ben petits en cotxet o a coll dels seus pares, gent gran i joves, sobretot molts joves. Les pancartes estaven en català, castellà, àrab i potser altres llengües, també en hebreu en vaig veure alguna.
El sentiment de tothom era "Prou, atureu aquesta barbàrie!!!". Cal veure quina resposta tindrà la nostra demanda.

Encara tinc fresc el record d´aquella molt més multitudinaria manifestació de fa uns anys, contra el suport que va donar el govern d´Aznar a l´incursió militar a Iraq. Aquell dia, un dissabte també, vam ser molts milions de persones arreu d´Espanya que ens vam manifestar contra l´atac militar amb tropes espanyoles. De res va servir. El govern, a la seva bola.

I ara em temo que també. I no l´espanyol només, tots els governs que hi podrien fer alguna cosa s´ho miren amb els braços creuats uns quants i no miren, més aviat giren el cap mirant a una altra banda, uns altres. Els palestins estan politicament ben sols. La veu dels ciutadans escandalitzats d´arreu del món que aixequem les nostres veus amb rebuig, no els ajudarà pas massa, em temo.

Em fa fàstic, ja ho vaig dir l´altre dia, aquesta misèria humana. No la de les víctimes, no, els fastigosos son els atacants, miserables assassins que no tenen caritat..... ni memòria.
Em fa fàstic que en aquest món la vida humana no tingui valor si no és envoltada de potencial de riquesa. "No hi ha petroli a Palestina? Ah, dons no val la pena ajudar a aquella gent, no hi guanyariem res." Sospito que aquesta és la reflexió que es fan els governs còmplices del genocidi.