EL TALENT

Hi ha una hipocresia palesa en moltes persones que defensen que no és pas necessari que als individus amb més capacitats o talents se´ls proporcioni ajudes especials. Aquestes mateixes persones hipòcrites sentiran un profund descontent i ràbia quan, en incorporar-se al món laboral, detectin en els seus superiors menys vàlua intel.lectual que ells. Així mateix, hi ha persones que consideren que l´intel.ligència no és un do innat sinó que tots naixem amb unes mateixes capacitats, que augmenten proporcionalment a la formació rebuda; es a dir, a igual nivell de formació, igual nivell d´intel.ligència. Jo no hi estic en absolut d´acord. Es més, ni tan sols crec que hi puguin haver dos persones amb idèntiques capacitats. El que està dotat per les matemàtiques, potser no ho està per la lingüistica, el que té dots artístiques pot ser un negat per l´esport, o qui molt bé parla, potser no se sap expresar quan escriu........Així aniriem trobant mil i una diferències entre les persones. I no sols això, dins de les diferències de qualitat, també n´hi ha de quantitat, o sigui, potser dues persones tenen un bon talent per els idiomes, per exemple, però en grau ben diferent.
Però en aquesta societat nostra, les diferències intel.lectuals no son massa tingudes en compte. No es tracta de separar al nen talentós dels que no ho son, com per evitar una "contaminació", ni rendir-li culte com si fos una entitat divina... ben al contrari, es tracta de fer-lo sentir un nen normal; tan normal , que se li doni l´oportunitat d´aprendre i treballar aquells coneixements per els que està capacitat i que ell ansia conèixer, tan normal, que s´inclogui dins els plans d´estudis la detecció, orientació i posterior formació dels nens amb capacitats elevades. tan normal, que no faci falta ser ric per garantir als fills la màxima preparació, dins de les seves capacitats i dins de les seves apetències intel.lectuals.
Val a dir que arreu del món hi ha sensibilització respecte al tema, tant a favor com en contra. Els països escandinaus han proporcionat exemples extraordinaris de cultures que, deliberadament, eludeixen l´atenció especial cap als adolescents amb talent i superdotats. Encara que estan económica i educativament avançats, han adoptat una politica que refusa donar especial atenció a aquests nens. Un dels portaveus més influents d´aquest punt de vista va ser Husén (1974), que observà un dilema fonamental entre meritocràcia i democràcia. Estava convençut que "l´igualtat redentora" només pot efectuar-se al treure importància a la recompensa, l´status i l´autoritat relacionats amb la competència superior. No obstant, altres països, amb un interés similar per l´igualtat de drets i oportunitats, han interpretat que l´igualtat significa proporcionar a cada nen aquelles oportunitats per a les que unicament ells estan qualificats.
Però jo no vull acabar aquest comentari sense fer esment d´una qualitat que jo considero básica, que és inherent a la personalitat humana: la força de voluntat. Sovint som allò que ens deixem ser, no allò que volem ser. Menyspreuar la capacitat de lluitar, de sortir-se´n, de ser capaços d´arribar tan lluny com ens vulguin dur els somnis, es menyspreuar la condició humana.